Hi ha titulars de mitjans de comunicació que creen confusió. Un d’ells és el que afirma que “ningú podrà ser acomiadat per estar de baixa”. Tot i això, la realitat és diferent: el fet que una persona treballadora es trobi en situació d’incapacitat temporal no és un impediment per procedir a l’acomiadament. És a dir, la situació de baixa no dona al /a la treballador/a una protecció blindada contra qualsevol tipus d’acomiadament. Si realment hi ha raons per a un acomiadament, es durà a terme estigui de baixa o no.
Ara bé, si es produeix l’acomiadament, s’haurà de valorar si hi ha causa o no per procedir-hi, sense que el fet d’estar de baixa per incapacitat temporal pugui ser mai la causa que ho justifiqui. En aquest cas, l’acomiadament serà improcedent (o fins i tot nul).
Fins al 20 de febrer de 2020, les empreses fins i tot podien acomiadar un treballador que estigués en baixa mèdica reiterada durant períodes curts de temps, pagant-li la indemnització per acomiadament objectiu, que és menor que la de l’acomiadament improcedent. A partir d’aquesta data, el Govern va derogar l’anomenat “acomiadament objectiu per absentisme” de l’art. 52.d) de l’Estatut dels Treballadors, per la qual cosa ja no hi pot haver acomiadaments objectius per causa de la baixa mèdica.
Com apuntàvem, avui dia una de les qüestions que més controvèrsia suscita és saber si el motiu de l’acomiadament és la baixa mèdica en si: és un acomiadament improcedent o nul? Doncs bé, els nostres tribunals estableixen que, en el cas d’un acomiadament realitzat durant una baixa mèdica, si realment la raó per la qual l’empresa acomiada el treballador és trobar-se en baixa, estaríem davant d’un acomiadament improcedent.
Si bé arran de la doctrina Daouidi (STJUE 1 de desembre 2016, C-395/15), la qualificació que ha de rebre l’extinció del contracte de persones treballadores que pateixen una malaltia està plantejant una notable controvèrsia judicial a nivell intern, ja que si es donen determinades circumstàncies, el TJUE ha entès que una limitació de llarga durada pot estar inclosa en el concepte de «discapacitat» i, per tant, en aquests supòsits una resolució contractual injustificada pot ser entesa com a discriminatòria, provocant en conseqüència la qualificació de nul·litat de l’acomiadament; perquè constitueixi causa de discriminació i s’activi la tutela judicial corresponent cal que:
⇒ sigui una malaltia diagnosticada, sent indiferent la seva qualificació com a curable o incurable;
⇒ tal malaltia impliqui una limitació, derivada en particular de malalties físiques, mentals o psíquiques que, en interactuar amb diverses barreres, pugui impedir la participació plena i efectiva en la vida professional en igualtat de condicions amb la resta de personal;
⇒ tal limitació sigui de llarga durada; caràcter que ha d’analitzar-se respecte a l’estat d’incapacitat de l’interessat/a en la data de l’acomiadament, prenent com a indicis que la incapacitat no presenti una perspectiva ben delimitada quant a la seva finalització a curt termini, sinó que pugui prolongar-se significativament.
Així, tot i quedar demostrada la falsedat de la causa d’acomiadament consignada a la carta d’acomiadament, aquesta constatació no ha de comportar la nul·litat quan no té caràcter discriminatori. Els arguments, en aquest sentit, són els següents:
a) La malaltia es pot considerar causa de discriminació únicament quan el factor malaltia sigui pres en consideració com un element de segregació basat en la mera existència de la malaltia en si mateixa considerada o en l’estigmatització com a persona malalta de qui la pateix. Tot i això, aquesta doctrina no s’aplica quan es posa de manifest que el factor malaltia ha estat tingut en compte amb la perspectiva estrictament funcional del seu efecte incapacitant per al treball.
b) Des d’un punt de vista genèric, la malaltia no és causa de discriminació ja que és una contingència inherent a la condició humana i no específica d’un grup o col·lectiu de persones o de treballadors/es.
Arribats a aquest punt, no cal sostenir que, amb caràcter genèric, tota decisió il·lícita de l’empresa, com ho és l’acomiadament no justificat, constitueix una lesió de drets fonamentals quan es doni la circumstància que afecta una persona treballadora que hagués estat o està en situació d’Incapacitat Temporal. Si les úniques dades de què es disposa són les de l’existència de períodes d’incapacitat temporal en els quals va incórrer amb anterioritat a l’acomiadament, sense que ni tan sols constin els motius concrets de les malalties que hagin pogut motivar la baixa mèdica, ni n’aparegui cap una altra dada que permeti valorar mínimament la possible discapacitat del/de la treballador/a per aquestes malalties, es declara que, per tant, resulta difícil deduir-ne que ens trobem davant d’una situació de «dolències físiques, mentals o psíquiques que, en interactuar amb diverses barreres , pot impedir la participació plena i efectiva de la persona que es tracti a la vida professional en igualtat de condicions amb els altres treballadors».