202303.09
Off
0

El Tribunal Superior de Justicia de Catalunya, en Sentencia nº 469/2023 (rec. Núm.: 6219/2022) de 30 de gener de 2023, ha elevat la indemnització per acomiadament improcedent, contravenint la indemnització taxada per a aquest tipus d’acomiadaments que l’Estatut dels Treballadors fixa en 33 dies de salari per any de servei amb un màxim de 24 mensualitats (art. 56 ET).

Segons l’argumentació jurídica del TSJ de Catalunya, «quan la indemnització legal i taxada resulti notòriament insuficient, podrà fixar-se una altra superior que arribi a compensar els danys totals i perjudicis que l’acte il.lícit de l’acomiadament hagi pogut causar per eliminar d’aquesta manera del món jurídic els seus perniciosos efectes totals». Aquesta argumentació busca el suport normatiu en el Conveni 158 de l’OIT i l’article 24 de la Carta Social Europea, que permeten una indemnització per acomiadament improcedent «superior a l’establerta legalment, en aquells supòsits en els quals aquesta sigui exigua i no tingui efecte dissuasori per a l’empresa, ni compensi prou al treballador per la pèrdua d’ocupació, concurrent a més una clara i evident il.legalitat, frau de llei o abús de dret en la decisió empresarial extintiva del contracte». També, l’article 281.2.b) de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social permet fixar una indemnització addicional de fins a quinze dies de salari per any de servei i un màxim de dotze mensualitats.

En qualsevol cas, la mateixa Sentència estableix que, «per a evitar qualsevol atisbe d’arbitrarietat sobre la possibilitat d’ampliació de la indemnització, la persona treballadora ha de concretar en la demanda els danys i perjudicis que necessiten  compensació, quantificant-los en la demanda i acreditant-los en l’acte de judici, ja  que es descarta la mera aplicació d’ofici per l’òrgan judicial».

En el cas d’autos, en front de la indemnització de 33 dies de salari per any de servei (equivalent a 941,78 euros), finalment s’eleva el còmput fins a la quantitat de 4.435,08 euros, per tant, segons la Sentència, la indemnització legal taxada seria insignificant, no compensaria el mal produït per la pèrdua del lloc de treball, ni tindria efecte dissuasori per a les empreses.

El TSJ de Catalunya al.lega que la decisió de l’acomiadament “revela en tot cas un excessiu exercici del dret a acomiadar”, ja que l’empresa va iniciar pocs dies després un ERTE en el marc de la pandèmia, cosa que hauria permès que l’afectada hagués conservat el seu lloc de treball i s’hagués acollit a les mesures extraordinàries sobre protecció d’atur.

En qualsevol cas, conscient de l’anomalia jurídica que pot provocar la sentència, el propi Tribunal Superior de Justícia de Catalunya evidencia que al final “haurà de ser el Tribunal Suprem el que acabi unificant doctrina”.

Es tracta doncs, d’una sentència de gran transcendència quant al precedent que pugui suposar, trencant, sens dubte, la seguretat jurídica de l’empresari que, enfront situacions com l’exposada, no podrà quantificar la contingència resultant com sí que podia fins a la data aplicant el marc fixat en els articles 50 i següents de l’Estatut dels Treballadors.